Espai "Vine'm a veure"

Dossier informatiu TAPSD 2017-18

EXEMPLES

RipoJet

psico

oncologic

CASAL

IOGA

VERSIÓ 2.O

(El·laborat en col·laboració de l’indignat Joan Gallart)

El poc tacte institucional fa  trontollar des de fa massa temps a l’escola.

Les retallades només incrementen el problema i creen més incerteses, però la tensió porta dècades acumulant-se dins la realitat de les aules independentment del color del govern de torn.

Cap partit nega la importància de l’educació en la cohesió social, tots els polítics repeteixen que és el centre de les seves preocupacions, però ningú escolta als mestres i donen molta menys importància a la qualitat del ensenyament que al rendiment electoralista. Com pot anar bé l’escola si qui la dirigeix és un mal alumne que no escolta?

A l’Ensenyament, com els tertulians de la televisió, tothom es creu capacitat per fotre cullerada. Sembla evident que un conseller d’infraestructures mai no calcularà les dimensions dels pilars d’un pont, la qual cosa ha de fer un tècnic que en sàpiga, però els Consellers d’Ensenyament es creuen autoritzats per prendre decisions importants que sobrepassen les seves capacitats. Potser és que saben que una decisió mal presa en aquest camp no els passarà factura fins uns quants anys desprès i ja se n’encarregarà un altre de donar la cara.

Cada inici de curs escolar, amb crisi o sense, ha estat des de fa temps un cúmul de despropòsits. Podem parlar de la imposició de la sisena hora en contra de la opinió majoritària dels educadors respecte a la seva ineficàcia educativa, on es va anteposar la quantitat a la qualitat, i es va criminalitzar al col·lectiu de mestres davant les famílies amb els mateixos arguments que estan utilitzant actualment a altres comunitats autònomes: que els mestres no volen treballar. Una decisió política, sense cap criteri pedagògic, que només pretenia aparcar els nens una hora més

Podem parlar de la introducció interessada de les noves tecnologies amb la venda d’ordinadors portàtils a cost de luxe (potser caldria recordar aquell tres per cent que deia en Maragall) i la retirada actual d’aquesta modalitat amb l’experiència de només un curs escolar de durada, el cost de la qual han hagut d’assumir les famílies i sense que se’n hagi fet públic cap resultat que valori positiva o negativament la seva utilitat docent.

Podem parlar dels problemes jurídics de la immersió lingüística….

Tot això fa que els ajustaments pressupostaris siguin el mal menor de la nostra escola. Els professionals de l’ensenyament porten dècades emmudits i sense cap mena de recolzament pels veritables afectats, els usuaris del sistema educatiu, que son els alumnes i les seves famílies.

Pels mitjans de comunicació i, per tant, pel gruix de la població, el nou curs escolar ha començat marcat pel conflicte sobre la immersió lingüística i pels ajustaments pressupostaris fent que la plantilla de mestres es retalli en una mitjana de 2’5 mestres per escola respecte al curs passat, mentre augmenta el nombre d’escolars. Val a dir que aquesta retallada no es producte d’un excés de docents o una mala gestió dels horaris. Amb les actuals plantilles és de tot punt impossible assolir els objectius en quant a nombre d’hores lectives que marca el propi Departament d’Ensenyament i, per tant, els mateixos inspectors fan la vista grossa si els horaris escolars redefineixen les hores com a unitats de temps de 55 minuts, única alternativa dels equips directius de compensar la manca d’un deu per cent de docents a la formació professional, que tant volen promocionar.

Tot això indica clarament el sobre-esforç que pateix la nostra institució més important: l’escola pública catalana, que per no tenir clar, no té clar ni l’idioma en el que ha de fer classe.

Però la realitat de les aules no es mou en querelles polítiques interessades, la realitat es mou per directrius mal dissenyades. Si qui dissenya, implementa i avalua els projectes educatius són mestres, qui dissenya els plans I programes també ho hauria de ser, o si més no, al menys, hauria de ser un bon alumne,

Si observem les dades del Programa Internacional per a l’Avaluació d’Estudiants o Informe Pisa podem constatar que el nivell educatiu no s’explica sense un suport sostingut a polítiques educatives coherents, consistents i sostingudes en el temps dissenyades per i per a professionals de l’educació.

Les enormes transformacions tecnològiques, socials i morals actuals necessiten una escola que doni una resposta digna als problemes que es generin. Hem de fer les coses bé, i si més no el menys malament possible.

VOLEM UNA ESCOLA PÚBLICA DIGNA !

VERSIÓ 1.0

El poc tacte institucional fa  trontollar des de fa massa temps a l’escola.

Les retallades només incrementen el problema i creen més incerteses, però la tensió porta dècades acumulant-se dins la realitat de les aules

Cap partit nega la importància de l’educació en la cohesió social, tots els polítics repeteixen que és el centre de les seves preocupacions, però ningú escolta als mestres. Com pot anar bé l’escola si qui la dirigeix és un mal alumne que no escolta?

Cada inici de curs escolar, amb crisi o sense, ha estat des de fa temps un cúmul de despropòsits, des la imposició de la sisena hora, on es va anteposar la quantitat a la qualitat, la introducció interessada de les noves tecnologies amb la venda de portàtils a cost de luxe i la retirada actual d’aquesta modalitat amb l’experiència de només un curs escolar de durada, fins als problemes jurídics de la immersió lingüística…. fa que els ajustaments pressupostaris siguin el mal menor de la nostra escola. Els professionals de l’ensenyament porten dècades emmudits

El nou curs escolar ha començat marcat pel conflicte sobre la immersió lingüística i pels ajustaments pressupostaris. El fet que la plantilla de mestres es retalli en una mitjana de 2’5 mestres per escola respecte al curs passat, mentre augmenta el nombre d’escolars, indica clarament el sobre-esforç que pateix la nostra institució més important: l’escola pública catalana, que per no tenir clar, no té clar ni l’idioma en el que ha de fer classe.

Però la realitat de les aules no es mou en querelles polítiques interessades, la realitat es mou per directrius mal dissenyades. Si qui dissenya, implementa i avalua els projectes educatius són mestres, qui dissenya els plans I programes també ho hauria de ser, o si més no, al menys, hauria de ser un bon alumne,

Si observem les dades del Programa Internacional per a l’Avaluació d’Estudiants o Informe Pisa podem constatar que el nivell educatiu no s’explica sense un suport sostingut a polítiques educatives coherents, consistents i sostingudes en el temps dissenyades per i per a professionals de l’educació

Les enormes transformacions tecnològiques, socials i morals actuals necessiten una escola que doni una resposta digna als problemes que es generin. Hem de fer les coses bé, i si més no el menys malament possible.

VOLEM UNA ESCOLA PÚBLICA DIGNA !

Danses

FEINA per coreografiar

La masovera

El ball de la civada

El ball de la castanya

El petit vailet

La castanyera

1.- model nacional

2.- model anglès

Aquí teniu un compte  de Gianni Rodari i dibuixos de Fratto, tots dos col.laboradors de Loris Malaguzi a reggio Emilia

Brif, bruf, braf

Dos nens estaven jugant, en un tranquil pati, a inventar-se un idioma especial per a poder parlar entre ells sense que ningú més els entengués.

– Brif, braf -va dir el primer.

– Braf, brof -va respondre el segon.

I van soltar una riallada.

En una balconada del primer pis hi havia un bon vellet llegint el diari, i a prop de la finestra de davant hi havia una velleta ni bona ni dolenta.

– Que ximples són aquests nens! -va dir la senyora.

Però el bon home no estava d’acord: – A mi no m’ho semblen.

– No em dirà que ha entès el que han dit…

– Doncs si, ho he entès tot. El primer ha dit: “Quin bonic dia”. El segon ha contestat: “Demà serà més bonic encara”.

La senyora va fer una ganyota, però no va dir gens, perquè els nens s’havien posat a parlar de nou en el seu idioma.

– Maraqui, barabasqui, pippirimosqui -va dir el primer.

– Bruf -va respondre el segon. I de nou els dos es van posar a riure.

– No em dirà que ara els ha entès…! -va exclamar indignada la velleta.

 – Doncs ara també ho he entès tot -va respondre somrient el vellet.

 El primer ha dit: “Quin feliços som per estar en el món”. I el segon ha contestat: “El món és bellíssim”. – Però per ventura és bonic de debò? -va insistir la viejecita.

– Brif, bruf, braf -va respondre el vellet.

 Gianni Rodari 

Posted in Compartim, General | Comentaris tancats a Jordi Adell: Activitats didàctiques per al desenvolupament de la competència digital